jueves, 26 de diciembre de 2013

Vivència des de terres gallegues... Teta e coliño


Hola! em dic Noelia Prieto. Sóc gallega, però per alguna raó, des de petita m’ha agradat Catalunya! així que no és de estranyar que acabés compartint la vida amb un catalanet. Vaig conèixer el meu Pau durant unes vacances a Asturies.

Després de viure junts durant uns anys a Tarragona, i encara que va ser una època estupenda que recordo amb molt de carinyo, finalment la “morrinya” em va portar de tornada a la terra. Així, el Pau i jo va ens vam instal.lar al costat de Santiago de Compostela, on vam començar de zero una altra vegada.



Uns anys desprès va nèixer el nostre desitjat primer fill: el Pauet. Després d’un part que no es va assemblar res al somïat, vam començar la lactància amb molts entrebancs. La llevadora no sabia com ajudar-me, així que aviat em vaig apropar als grups de suport a la lactància. Va resultar que els meus problemes amb la teta eren massa complicats, se entrellaçaven entre ells i van continuar durant molt de temps. Però, al menys, ara comptava amb una mica més de suport emocional.

Viure aquelles llargues jornades de dolor i altres dificultats, sobreposarme a elles, no perdre el somriure, continuar lluitant... jo era la primera sorpresa de la paciència i la força que les mares arribem a tenir. La gent al meu voltant opinava que “no em valia la pena suportar tot allò”, però jo m’indignava amb aquests comentaris i tenia molt clar que era el que volia fer. Crec que mai a la vida havia tingut una determinació tan ferma. I mes a mes, any rera any...  la nostra lactància va continuar, sempre endavant.

Al meu poble mateix no hi havia grup de lactància, així que arribat un moment vaig decidir formar-me com assesora, i vaig fundar l’associació “Teta e Coliño”. La iniciativa va ser un éxit i aviat em vaig trobar desbordada, amb decenes de consultes semanals. Uns mesos desprès vaig obrir un segon grup; i no va tardar el tercer, ja a una altra província. Vaig començar a fer moltes assesories domiciliaries, a impartir xerrades i tallers, i a apuntar-me a tota la formació al meu abast. Va ser una época de forta dedicació al voluntariat i l’estudi. Poc a poc anava descobrint que la lactància és un art i una ciencia, un mon ple de variants, tremendament apassionant! 

Com que necessitava urgentment ajuda de companyes, vaig reconvertir la meva professió docent i decidir-me a formar assesores de lactància. Primer van començar amb una formació interna, des d’una perspectiva senzilla però complerta, i sobre tot pràctica, del dia al dia als grups de suport. Aviat em van demanar que fos més ampla i que s’oferís online... així que vam continuar, i anem sumant edicions. Serà una satisfacció comptar en la propera amb la guanyadora del premi de la panera!



A la formació 2013 vaig tenir el privilegi de formar decenes d’assesores de molts punts del pais, incloent-hi la Yolanda Fariña, de Dona Dona. Yolanda aviat ens va donar la bona notícia de que s’havia animat a assesorar al seu grup! ho vaig celebrar molt.





Jo ja havia conegut de manera virtual l’associació Dona Dóna uns mesos abans, d’una manera curiosa i feliç! em vaig enterar  que organitzaven el sorteig d’una panera, i em va semblar una idea genial d’aconseguir calerons per poder ajudar. Vaig comprar quatre butlletes…i endivineu! em va tocar!!! va ser molt emocionant obrir la panera a casa. Encara que algunes cosetes ja no les vaig poder fer servir perquè el Pau ja era massa gran… però això va quedar solucionat uns mesos després.






El 12 de desembre 2013 va nèixer el nostre segon petitó. Es diu Enol… el nom del llac on el seu pare i jo ens vam conèixer. L’Enol va nèixer a casa en un part molt íntim i ràpid. Els inicis van ser molt distints de la meva primera experiència!

El Pau encara mama, però ja molt poquet i qualsevol d’aquests dies es destetarà definitivament... i l’Enol segurament farà pit per anys i panys!!

Amb tot, aquesta lactància també està començat una mica complicadeta, hi ha factors anatòmics que no es poder evitar! que s’hereten! però ara compto amb molts més recursos que m’estàn ajudant moltíssim a solucionar els moments crítics i a gaudir de l’experiència. I molt important: també compto amb una gran tribu, la presencial i la virtual.

Espero poder conèixer aviat en persona a les companyes de Dona Dóna! i és clar, tornar a veure a l’Anna Amer i família, que fa uns mesos ens van regalar una estupenda tarda de diumenge a Compostela... gràcies per tot, i que aquesta panera solidaria sigui una gran ajuda en la vostra important tasca. Estic encantada de ficar-hi el meu granet de sorra! una abraçada a totes... i ara ja sabeu on estem pel que necessiteu!!
 






No hay comentarios:

Publicar un comentario